Si Pedro de Matías ha sigut com un director d’orquestra, ha sabut anomenar com a capità a un músic, Guillem Torró, el qual ha sabut representar a tots els seus músics d’una manera exemplar. Així es va establir harmonia en el grup i a continuació en el joc, es va marcar el tempo i es va saber improvisar. Tots els jugadors van saber respondre a la crida i interpretar la seua partitura. El resultat era una obra mestra elogiada tant per entusiastes com per especialistes.
Durant este campionat es va plantejar cada partit amb rigor i en grup, en sessions teòriques les vespres i pràctiques abans de cada partit. Els jugadors eixien al camp sabent què fer i les decisions ràpides de Pedro de Matías els donaven confiança, la tremenda sang freda dels jugadors rematava l’esforç. Si en els partits de lligueta el dissabte contra Catalunya i Castella i Lleó no es dominava els rivals, es van aconseguir sengles victòries, basades en una gran defensa, senyal d’identitat del grup, proclamant clarament: “nosaltres som l’equip a batre”.
La final el diumenge contra País Basc va ser de gran igualtat d’avantatge i empat, avantatge i empat fins que València aconseguira un parcial 23 – 13 a mitat de la segona part. A partir d’ací va pujar el ritme i la intensitat dels atacs basc i l’encabotament i agressió de la defensa valenciana, culminant en uns últims cinc minuts a mort. País Basc sí que va marcar un assaig però no va poder més i amb el xiulit final vam tindre el resultat València 23 País Basc 18.
València es va fer campió per segon any consecutiu. Va ser una de les millors finals vistes segons alguns del públic, on el joc tant ofensiu com defensiu desenrotllat per tots els jugadors va ser digne d’elogi; tal vegada les dos parts de trenta minuts va ser un dels estímuls que van permetre veure este joc, junt amb el públic que va animar als dos equips durant el partit.
Hi havia fases d’atac en la final però l’imatge que perdura és d’eixa defensa, fruit d’una profunda convicció de “no passaran”. Diversos entesos van afirmar que el de València era l’equip més complet del campionat. Bueno, en la final es va fer el nombre màxim de canvis permesos, van jugar vint-i-dos en total més un canvi per sang sense que es ressentira el nivell de joc. Per la part contrària, si País Basc era un rival temible en el camp, era un amic digne i generós en la derrota.
Es van trobar a faltar als Valere, Ari i Santi, (Santi, van guanyar una melé contrària per tu), els que tant es van esforçar per a este triomf, sense poder assaborir-ho. També es va trobar a faltar a Juan Castro, qui tant ha treballat entre bambolines al llarg dels anys perquè siguen possibles estos triomfs. Però alguns dels seus sons s’han fet realitat gràcies a estos jóvens. Cridant per telèfon en el moment de la victòria, va donar la seua enhorabona a tot el grup i va confirmar que la tradició d’esta federació es manté. L’equip que queda campió d’Espanya es queda amb les seues camisetes de joc i, que hi haurà una festa per a efectuar el seu entrega a ambdós equips, tant el cadet com l’infantil.
Cal afegir que el grup de suport, els entrenadors, els dos fisios, els dos delegats i el conductor va ser tan il·lusionat com els jugadors. Gràcies també a tots els altres col·laboradors que tant han treballat per l’èxit d’este i els altres equips de la federació al llarg de la temporada. Res va caure del cel.
Michael Dorcey
