Michael Dorcey és el delegat de les seleccions autonòmiques de la Federació de Rugbi de la Comunitat Valenciana. Als seus 69 anys continua desprenent energia i simpatia com ningú. Este irlandés és un llibre d’història del rugbi.
“ESPERE QUE EL RUGBI SEGUISCA DONANT-ME L’ALEGRIA D’ESTA TEMPORADA, QUÈ MÉS PUC DEMANAR?”
Per què es decanta pel rugbi en els seus anys de joventut?
Anava a un col·legi on es jugava al rugbi i mon pare em va ficar en este esport quan tenia huit anys.
Què li ha donat el rugbi que no li ha atorgat qualsevol altra activitat en la seua vida?
La meua dona, i ella és molt sàvia, critica a vegades la mesura en què em dedique al rugbi, a costa d’altres coses. El rugbi no m’ha donat res en especial, m’ha donat coses en major amplitud i intensitat per eixa dedicació.
Com disfruta més: com a jugador o com a càrrec federatiu?
La meua vida ha sigut qüestió d’etapes, iguals de feliços. El gran Baltasar Bonet Coll em va exclamar un dia: “Sempre he sigut un amant del bon rugbi!”, l’endemà va morir. Eixa capacitat per a disfrutar-ho fins al final m’ha impressionat vivament.
Com aterra a Espanya?
Per circumstàncies de la vida. Un treball que ens va manar a Espanya i estant ací decidim quedar-nos.
I com entra en la Federació de Rugbi de la Comunitat Valenciana?
VI uns partits de rugbi en l’antic camp de la Beneficència, un del Cullera i un altre del València, la meua dona em va animar i em vaig presentar l’àrbitre, el em va presentar Pepe Lleig que va ser qui em va portar al València. Més tard, el nostre gran amic Alfredo Bonilla em va proposar actuar de bosser per a les seleccions de la Federació. Així va començar una altra etapa que contínua a hores d’ara.
Quines diferències existix entre el rugbi peninsular i el d’Irlanda?
Esta pregunta se li podria fer a Mike Gibson per exemple. La meua avaluació començaria amb la Fundació de la Unió Irlandesa en els anys setanta del segle dènou. Es va propagar pels col·legis per als menors d’edat i pels clubs per als majors, institucions quelcom benestants. Quan la Federació Espanyola de Rugbi es va fundar en els anys vint, Irlanda ja jugava en el Cinc Nacions. A Espanya no he conegut el rugbi en els col·legis, tinc entés que girava entorn de les universitats, un ambient en què La Santboiana era una excepció, les grans distàncies han dificultat el desenrotllament de competicions a nivell estatal i hi ha hagut un victimisme endèmic. Amb l’inici del professionalisme obert en 1995, Irlanda el va abraçar a nivell de Federació, els professionals tenen els seus contractes amb la Federació i la selecció és el barco insigne que genera ingressos per a tota l’estructura. Amb un número semblant de llicències al d’Espanya, hi ha cinc equips professionals, Connaught, Leinster, Munster, Ulster i Irlanda, comprenent tots els internacionals en potència. A Espanya, a nivell públic almenys, ni s’ha plantejat l’objectiu encara.
Què necessita l’espanyol per a aconseguir a les grans potències europees?
Molts anys, així que pas a pas:
(1) Establir l’objectiu, en el “rànquing” (classificació) de la IRB;
(2) Establir una competició entre nivell de club i nivell de selecció espanyola;
(3) Establir els mitjans necessaris i un consens vinculant.
Com el rugbi a 7 serà olímpic, almenys en això haurà d’haver-hi un grau de professionalisme. A Anglaterra el conflicte entre clubs i Federació va arribar a l’extrem de la dimissió de Clive Woodward, seleccionador de l’equip Campió del Món; a França en la recent gira per Sudàfrica i Argentina es van excloure a quatre jugadors, no havien jugat per a França a 7, no els havia alliberat els seus clubs (els seus patrons); a Espanya tenim l’experiència de la SIR. Estes i altres experiències més m’han convençut de que, si volem avançar en competicions internacionals, la FER haurà de manar, cedint protagonisme a altres instàncies. Què volem i estem disposats a pagar?
Com veu el nivell de la Comunitat Valenciana respecte a les d’altres autonomies espanyoles?
Fa poques temporades un escaló ens separava de les millors. Ja no. Però cal seguir amb afany, augmentant la intensitat cada temporada un pèl més.
Vosté treballa amb la pedrera i les categories inferiors, els jugadors més jóvens se’l prenen seriosament o creu que falta un poc d’implicació per a donar el bot a l’elit?
Els que sí s’il·lusionen amb la seua primera convocatòria són suficients en número. Els majors hem de mantindre viva la seua il·lusió, promocionar-los en les pàgines web de la Federació i dels clubs, el reconeixement davant dels companys, la paraula de consol a l’orella, el crit d’animació en el joc… sempre hem de posar el nostre gra. Però cal estudiar els motius de l’abandó, sobretot a nivell juvenil, no basta amb tòpics.
Vosté ha vist passar a multitud de generacions i grans jugadors, qui ha sigut el jugador que per les seues condicions més li ha sorprés en els seus inicis?
Mike Gibson, sobretot en el seu debut internacional contra Anglaterra; Ferrán Velazco, com a cadet amb La Santboiana, i Víctor Aranda, com juvenil amb el meu club, bo, tots ells.
Què és el que més li agrada en els viatges amb les seleccions?
La comunicació amb els jóvens.
Pel seu caràcter afable i simpàtic ha de convertir-se de vegades en confident i catalitzador de l’ambient en els grups, veritat?
Bueno, això cal pregunta-se’l a ells. En açò, Alfredo Bonilla és el prototip.
Enguany ha vist in situ les victòries de les seleccions valencianes, quina és la valoració que fa de la temporada?
Excel·lent.
Què creu que ha millorat respecte a altres campanyes per a aconseguir els èxits d’esta?
La preparació dels infantils i cadets és més freqüent i més intensa. Estos han format les dos seleccions millor preparades i les dos guanyadores. I en tot, la mà invisible del president.
Ha canviat quelcom de la percepció del rugbi d’aquell jove que va començar a jugar a l’actual Michael?
Naturalment. Però em continua il·lusionant amb intensitat.
Que espera del futur del rugbi en la Comunitat Valenciana?
Que continue augmentant el nombre de jugadors, clubs i partits, que abaixe l’índex d’abandó de la seua pràctica, que en qualsevol temporada puga haver-hi dos o tres campions autonòmics, que seguisquen produint-se un grapat d’internacionals en totes les categories cada temporada i seguisca donant-me l’alegria d’esta temporada, Què més puc demanar?
