Amb sigil i sense temps de despedir-se, a poc a poc, grans amics del nostre esport ens abandonen. No fa uns mesos ens deix nostre volgut "Boni" després de cruel malaltia i al que tant trobe a faltar .Hoy, ens arriba la notícia de la defunció de "Pepito". Un infart ha sigut la causa.....no podia ser d’una altra manera. Entusiasta, vehement en tot el que es proposava, generador d’idees, torrent d’optimisme, Pepito, era capaç d’atraure a les seues iniciatives les més fidels lleialtats...
Va ser , junt amb el seu germà Carlos i son pare Pepe Francés, un de
els fundadors del nostre Club allà pels anys seixanta. Li vaig conéixer a penes complits els setze anys pels corredors de l’Escola de Magisteri, i cada vegada que m’ho trobava m’insistia amb el seu afecte especial : “Paco, deixa’t la mariconada eixa del futbol i veuen-te a jugar al Rugbi que no et penediràs”. Vaig tardar uns mesos a seguir els seus “amables invitacions” i d’això fa ja la fredolina de quaranta-tres anys......
Personalment, Pepito, ha sigut d’eixes persones, la trobada de la qual, han marcat la meua trajectòria en la vida personal i professional. A pesar de la diferència d’edat em va acollir com un amic. Junts passem uns anys meravellosos. Portem el Rugbi a l’Acadèmia Marjo a Benicalap, on es va forjar la primera gran pedrera del nostre Club amb jugadors de tan gran nivell com Pepo Tormo, Eduardo González, Vte. Agustí.....
Pepito era tot un volcà, tènia un magnetisme que brillava en els seus ulls i davant del qual no podies ser indiferent. Amic a mort dels seus amics i inquiet davant de qualsevol desafiament. Portat per la seua passió pel rugbi , va fundar amb son pare Pepe Francés (“el iaio”) un nou Club a València , el Sant Roc , sent una de les millors pedreres de jóvens del rugbi espanyol.
Mai li va abandonar la seua passió pel rugbi. Al llarg dels anys reapareixia sempre amb un nou projecte, i intentava involucrar nova gent . En els últims anys va obrir, junt amb el seu germà Carlos, una nova singladura a Godella i parlava amb verdader entusiasme del seu nou projecte.
A finals de Juny, última vegada que ho vaig veure veure, li vaig convéncer perquè vinguera al menjar anual de tots els companys dels Estudis Nocturns de Magisteri. Ens va enlluernar a tots amb les seues anècdotes i projectes. Sempre recordaré eixos ullets purnejants de xiquet roín que no quadraven en la seua edat cronològica . Mai va deixar d’estudiar, volia ser l’etern estudiant. Mai es va veure a si mateix com una persona major. Proveït d’un solide bagatge cultural intervenia en Tertúlies de C9 i donava consells d’experiència vida a persones jubilades i de com ocupar el seu temps lliure.
Hui, Pepito Francés, ens deixa, i segurament per a reunir-se amb altres amics que ens han ja abandonat. Allí en el lloc on es produïsca eixa trobada , estic convençut que ja estarà preparant un xicotet terreny (que no siga molt gran que no esteu per a eixos trots) per a jugar un bon partit......... Fins prompte, amic!
Va ser , junt amb el seu germà Carlos i son pare Pepe Francés, un de
els fundadors del nostre Club allà pels anys seixanta. Li vaig conéixer a penes complits els setze anys pels corredors de l’Escola de Magisteri, i cada vegada que m’ho trobava m’insistia amb el seu afecte especial : “Paco, deixa’t la mariconada eixa del futbol i veuen-te a jugar al Rugbi que no et penediràs”. Vaig tardar uns mesos a seguir els seus “amables invitacions” i d’això fa ja la fredolina de quaranta-tres anys......
Personalment, Pepito, ha sigut d’eixes persones, la trobada de la qual, han marcat la meua trajectòria en la vida personal i professional. A pesar de la diferència d’edat em va acollir com un amic. Junts passem uns anys meravellosos. Portem el Rugbi a l’Acadèmia Marjo a Benicalap, on es va forjar la primera gran pedrera del nostre Club amb jugadors de tan gran nivell com Pepo Tormo, Eduardo González, Vte. Agustí.....
Pepito era tot un volcà, tènia un magnetisme que brillava en els seus ulls i davant del qual no podies ser indiferent. Amic a mort dels seus amics i inquiet davant de qualsevol desafiament. Portat per la seua passió pel rugbi , va fundar amb son pare Pepe Francés (“el iaio”) un nou Club a València , el Sant Roc , sent una de les millors pedreres de jóvens del rugbi espanyol.
Mai li va abandonar la seua passió pel rugbi. Al llarg dels anys reapareixia sempre amb un nou projecte, i intentava involucrar nova gent . En els últims anys va obrir, junt amb el seu germà Carlos, una nova singladura a Godella i parlava amb verdader entusiasme del seu nou projecte.
A finals de Juny, última vegada que ho vaig veure veure, li vaig convéncer perquè vinguera al menjar anual de tots els companys dels Estudis Nocturns de Magisteri. Ens va enlluernar a tots amb les seues anècdotes i projectes. Sempre recordaré eixos ullets purnejants de xiquet roín que no quadraven en la seua edat cronològica . Mai va deixar d’estudiar, volia ser l’etern estudiant. Mai es va veure a si mateix com una persona major. Proveït d’un solide bagatge cultural intervenia en Tertúlies de C9 i donava consells d’experiència vida a persones jubilades i de com ocupar el seu temps lliure.
Hui, Pepito Francés, ens deixa, i segurament per a reunir-se amb altres amics que ens han ja abandonat. Allí en el lloc on es produïsca eixa trobada , estic convençut que ja estarà preparant un xicotet terreny (que no siga molt gran que no esteu per a eixos trots) per a jugar un bon partit......... Fins prompte, amic!
