Ací, a mitjan anys seixanta del segle passat, un grup d'esportistes amics van fundar el que va ser el Rugbi Club València. Van passar els anys, els lustres i les dècades, Boni seguia en la bretxa, era l'únic soci fundador que mai deixà de prendre una part activa en el club. El que tocava ho feia, jugador, cronista, entrenador, directiu, historiador, sempre alegre amb eixe toc d'humor sardònic. Les seues reflexions sobre qualsevol assumpte per difícil que fóra es van caracteritzar per la seua amplitud de vista. Eixa constància i saber fer li va portar al llarg dels anys a col·laboracions fructíferes en la Federació de Rugbi de la Comunitat Valenciana i en la Federació Espanyola de Rugbi. Ell quedava en segon pla, no buscava notorietat ni protagonisme, simplement acostava el muscle. Però els que hem compartit camí amb ell en diversos etapes vam poder apreciar el seu treball callat, l'experiència era sempre enriquidor. Damunt, tot es feia amb bon humor, bromes, anècdotes, restava importància al que feia.
En els seus primers anys de jugador Boni jugava de mitja obertura per a passar després a talonador i inclús pilier. Va portar el seu bagatge d'obertura al seu nou lloc. Ací es notava la seua visió del joc i la seua habilitat sobre els seus peus. En això era un avançat al seu temps, el talonador que apareix i fa estralls per la banda és moneda corrent hui en dia però en els anys setanta era insòlit. En el seu tardor encara podia substituir al talonador del moment i contribuir a victòries que segons la classificació haurien d'haver sigut derrotes. Era un d'eixe grup de tant de talent que en els anys setanta va portar al primer equip a ascens darrere d'ascens fins a arribar al que hui en dia és Divisió d'Honor, i consolidar-se en eixe nivell. Damunt, el seu trepig del sòl era mortífer, per al contrari, ell era un torpediner de precisió estil Bob Scott, el gran Neo Zelandés. Després era un dels dos entrenadors d'eixe gran equip juvenil de 1989, els components del qual formaven l'espina dorsal del primer equip al llarg dels anys noranta. Estar al seu costat durant un partit era un plaer enorme per la seua gran visió del joc i els seus comentaris inspirats.
Fa uns anys, rematant una polèmica en el fòrum sobre la Cent i Ratlla, el teu gran amic Paco Soler definia el tipus de persona imprescindible en el club. Paraula a paraula descrivia a tu. Boni, eres la història del nostre club i per extensió, part essencial de la història del rugbi a Espanya.
Ja ha acabat el patiment per la teua horrible malaltia. Ara queda la pena de la teua perduda per a la teua família i els teus amics. Si és gran per als teus amics, és terrible per a la teua família. A totes elles, Concha la teua viuda i les teues filles Eva, Ana i Laura, espere que les meues paraules indiquen tot l'especial que tu eres per a tants amics, que així servisquen de consol i per a ajudar a tancar les ferides. Un abraç molt fort per a totes.
…. I Boni, ja ens veurem. Prepara uns "cafés deliciosos".
Michael Dorcey
